Dons si, que passa? Ja se que tots penseu que sóc una persona modèlica, digne de respecte i perfecte… Vale, ja podeu tornar tots a les vostres cadires i quan acabeu de riure de la xorrada que he dit, podeu continua llegit… Ara en serio, com totes les persones, tinc amics i enemics, probablement més enemics que amics, però això no ve al cas ara mateix.
Peró això no vol dir que n’hagi de tenir a la botiga, ja que simplement em dedico a atendre lo millor possible, ficant bona cara a totes les persones que passen encara que no vulgui i venent el que pugui. Si segueixes aquests passos, la teoria diu que tot anirà bé, que ningú en tirarà res en cara, que tothom t’adorarà i que les senyores grans et voldran presentar a les seves joves netes solteres i disposades a caure rendides als teus braços, però a la pràctica no tot es així (en especial lo de les netes, anda que no tindria pretendentes jo sinó!)
Resulta que una pobre ovella descarriada va entrar desorientat a la botiga 2 i, sense saber ben be on era, em va preguntar per IPOD’s. Un incís, si no teniu ni idea de que és un IPOD i no sabeu distingir un ratolí de PC amb un rotring, no feu cas de la gent que us diu que l’IPOD es una meravella, els carrega el diable!!! Seguim, desprès de la típica pregunta que et fa una persona que vol un IPOD i no sap que es: Peró, un IPOD què és? s’endú un IPOD Touch, que es com un IPHONE però sense telèfon.
Dons resulta que ara cada dia el tinc aquí, a la botiga, de convidat especial. Preguntant-me: I això com va? Això perquè serveix? Això d’aquí es una bomba a punt d’explotar? Dons no, no ho era, però podria haver-ho sigut… Cada vegada que el veig entrar per la porta, m’entren picors. Està aconseguint proclamar-se el meu enèmic mortal, com seria el Actor secundario Bob per el Bart Simpson, el Duende Verde per Spiderman, o la Vicodina per el House. Peró, com tot heroi, he de aguantar estoicament les envestides del meu enemic.
Per sort, no tot són enemics, també hi ha sang!! Mentre atenia a una parella, a la noia li ha entrat un rampell estrany que no he sabut interpretar, he pensat: S’haurà enrecordat d’alguna cosa… Soc molt lent per aquestes coses jo. Resulta que ha començat a actuar de manera estranya i a parlar amb el seu marit (entenc) a cau d’orella. A l’estona, l’home em diu
– Perdona, teniu serveis aquí? Es que té una emergència…
– Si clar, aquí estan. (La història començava a tenir color, mai millor dit)
I la noia, tota amabilitat ella, diu Son coses de dones, jejeje. M’entre es dirigia als serveis, no podia evitar formular-me una pregunta mentre una cançó ressonava dins meu: ¿A que huelen las nubes?
A totes les noies que llegeixen aquest blog, que se que sou moltes… ¬¬ A partir d’avui m’he convertit en un expert reconeixent quan a una femella li ve la senyoreta Irma, tranquil·les, no ho diré a ningú! Si es que soc tot un gentleman! 😉
Cròniques d'un comercial en funcions 